Nostàlgia de tu

Pantans i rius flueixen.

Muntanyes i cims somriuen de l’excés de sol,

el sòl dels vells records d’estiu, primavera i sobretot tardor.

Sòl sense sol de l’hivern, i records de pessebres enmig del camí.

Sense tu, Baixador de Vallvidrera, tot sovint em sento sola.

Penso en tot allò que mai va ser,

aquelles invencions innates acompanyant terrenys mai trepitjats.

Excessos que manquen i passegen joves pals.

El teu cor dins d’aquell vell tronc que mai moria,

aquell pantà que cada cop baixava més el nivell d’aigua.

Els plecs kink mirant la Lluna...

Què t’he de dir que no sàpigues, camí de les aigües.

Temps

Set anys cantant-li al vent el que voldria explicar-te.

Set en que tot ha canviat tant que no sabria com posar-te al dia.

Una carrera, un cicle i un màster.

Molts llocs no compartits.

Un record, una lleu inclinació del llavi,

                un somriure.

Mil vistes: Astúries, Almeria, Huelva, Sevilla,

Mallorca, Madrid i Milà...

I d'altres que podríem recordar les dues: Florència, Speyer, Tenerife,...

Viatjant pel paisatge inesperat de la vida et vaig perdre de cop.

Entre una xerrada que parlava del meu futur,

                part d'ell es va quedar en aquella sala.

I ara, viatjant pel present,

un record, una lleu inclinació del llavi,

                un somriure.

Inspiració

" De vegades sols cal deixar la ment en blanc i les idees vénen soles. "

Nosaltres som els límits,

de vegades, tan sols,

naveguem a contracorrent.

Allà on els somnis ens esperen.

Aquell límit alegre ple de soroll

que sempre passem per alt.

A més foscor, més espelmes.

Mai podrem veure els estels.

La por a la desconeixença,

la por a la remor de fons.

Allí on les ones de mar existeixen i ens xiuxiuegen. 

Els límits ens atemoreixen.

El pensament, doncs,

ens enganya.

No vull perdre, siusplau,

no vull pas perdre'm.



On unes pintures em fan somriure

d'altres, plorarien de por.

No deixis que el meu subconscient es faci gran.

No em deixis deixar de somiar.

Temps.

On unes cordes per saltar em poden fer volar més enllà

i on una rutlla pot mostrar-me el que cal veure.

On un somriure pot fer-te la persona més feliç

i on una abraçada pot ser regalar-te part de mi.

Allà.

En aquell lloc on els límits els crees tu.

Allí.

En aquell lloc on molts cops, simplement,

te'n penedeixes.

Somriures al vent,

tard o d'hora,

somriures compartits.

Tot i res

Tot i res, allí on el meu cor va deixar de palpitar.

Tot o res, aquella experiència utòpica i de vegades tan realista.

Aquell lloc on les nits eren eternes

i aquells matins on el sol acostumava a mostrar tot el dia.

Tot o res, allí on sempre m'hi podíeu trobar,

amagada rere frases inconnexes que sols tenien sentit en el meu propi cap.

Tot, o poder, res, però al cap i a la fi, per a mi, tot.

Dies que tot i que el sol no brillés

un petit somriure atemorit em feia la persona més feliç.

I avui, rere tot això, em sento satisfeta pel que tinc, pel que sóc i pel que sé que podré ser.

Avui, el dia que ja acaba, efectivament, tot i res.

Tot pel que fa a sentiments, tot per tots els que s'ho valen,

tot perquè els que m'envolten s'ho mereixen.

Tot, perquè he après a dir no!

I demà, res, perquè res és de ningú i tot és de tots,

per això, tot per vosaltres, que ho valeu.

De vegades és el lloc

Farà ja cosa de quasi mitja vida vaig sortir a les palpentes, intentant trobar on recolzar-me, però no va ser fins fa uns 7-9 anys que camino cap a on vull i cada cop els meus passos deixen més marca. I tot aquest paràgraf inicial és per explicar el per què de la meva visibilització al llarg del dia a dia i de la necessitat de parlar tants cops com sigui precís del que crec i del que no. 

Penso que és molt necessari seguir el nostre propi camí, però de vegades hem de fer ús de l'etiquetatge, més o menys útil segons cadascú pensi, però en tot cas, identificatori per algun de nosaltres i necessari per deixar enrere petjades que mai voldríem haver fet. Per separar les derrotes innecessàries i mals tràngols. En tot cas, des de ben petits se'ns estigmatitza a partir dels rols repetits de la societat.  Se'ns parla de que els homes que van amb moltes dones són uns "mujeriegos" i de que les dones que van amb molts homes són unes putes. I a causa d'aquestes idees molts ens tanquem en banda i no expressem com som, i qui som en realitat. 

 

El per què de l'entrada, doncs, tot i que podria ser força òbvia, no ho és. I és que darrerament, tot i que hi ha i es generen grans discriminacions (sobretot el dia del només Orgull Gai (per què, oblidem-nos de l'orgiull LGTB, on estiguin els gais ens invisibilitzem tot la resta))  la paraula parella està caminant ben fort!

Aquesta entrada és per dir que m'encanta la paraula parella, que tant de bo tots la utilitzéssim i no tinguéssim la necessitat de dir el nom de la parella i que fos natural dir el nom.

Aquesta entrada, per tant, i insisteixo, és per dir que finalment he estat en un lloc on el 100% de les persones que hi havia no han dit lo "guai" que era estar amb una noia, o que coneixen a la "Mari" que també és bisexual i que segur que l'he vist de festa!!! O el "Pepe" que tots sabíem que era gai i quan ho va dir vam fer cara de sorpresa.

Aquesta entrada és perquè finalment i en algun lloc concret, he vist que el sol brilla ben fort.

Educació formal vs. educació no formal.

Temps enrere, quan no coneixia la ideologia dels caus pensava que eren tot un conjunt de frikis que tenien tot un seguit de normes. Creia que aquestes normes, les duien a terme els caps de setmana, durant els campaments de setmana santa i estiu,...

Més tard, quan em vaig començar a formar en el món del lleure em vaig adonar, però, que no es tractaven de persones que es reunien els caps de setmana perquè sí i sense cap tipus de sentit, sinó que tot plegat tenia una finalitat. I no com feia jo aleshores, amb els meus amics, anant a un bar a arreglar el món amb un parell de birres al voltant. El món canviava amb la gent que es movia.

Posteriorment, quan vaig veure que l'educació no formal em semblava molt atractiva vaig pensar que poder, la formal, també m'ho podia semblar. Portava anys fent classes particulars i grupals i em donava la sensació que calia fer un pas endavant. Va ser a arrel d'això com vaig començar la meva creuada del Màster de secundària.

 
Des d'aleshores, he treballat en els dos àmbits i per desgràcia he trobat opinions molt destructives d'un col·lectiu cap a l'altre i de l'altre cap a l'un.

Des d'una banda es veu un cert nivell de superioritat, i des de l'altre, un cert nivell d'inferioritat acceptada. És una guerra contínua. Personalment no m'agrada gens la batalla que es genera, i menys quan en formo part activa en ambdues bandes.

Per això, i de manera activa quan treballo en el sector del lleure recalco la meva formació, i insisteixo a què em vull dedicar i per què. I de la mateixa manera, quan estic en el món educatiu parlo del lleure i de per què crec que és tan necessària la fusió d'ambdues branques.

Evidentment hi ha gent que no entén el meu punt de vista i ho comprenc. Les mil tres-centes hores de màster van fer molt mal, i la paraula socioconstructivisme va quedar-me tant arrelada que actualment forma part del meu discurs quotidià.

Crec a cegues en el que en Howard Gardner explica sobre les intel·ligències múltiples. Penso que tots tenim el nostre potencial i que no l'explotem com podríem a causa de l'educació que rebem. Penso que l'educació formal i no formal haurien de mantenir una millor relació. I també crec que no s'hauria de desmerèixer cap dels dos àmbits. Sovint patim de desinformació.

Sols espero que ens deixin de veure com a "hippies" als monitors i com a "vagos" als professors. Hi ha gent molt vàlida en ambdós llocs.

Deixem-nos d'aixafar els uns als altres, siusplau.

De geologia i metàfores

Des d'una terra inhòspita i allunyada,

fins a la realitat pròpia i existent.

Des de la tramuntana fins a la Catalunya Central,

aturant-nos sobretot per Barcelona,

el nostre lloc i el nostre espai.

De l'Orient oblidat que va començar amb el canvi...

on el futbol es quedava lluny.

Aquell futbol que hagués estat un nexe d'unió entre nosaltres

                a més de set hores vista.

Des del desert més oblidat, i la gran ciutat amagada.

Des del record del jo perdut, o fins i tot, del jo trobat.

Allí on les nostres Alzines mai van créixer,

(i sort que no ho van fer),

i on l'Asunción va ser molt especial.

                Tant com un record de pel·lícula de por

                sense llàgrimes per això.

Aquell any sense Setmana Santa,

el mateix que et vas plantejar canviar el pòdium,

on abans sols tres persones trepitjaven el número u.

El mateix any que vas recordar com es caminava,

l'any que vas aprendre a somriure amb nens i joves,

aquell que vas veure que hi ha gent que t'acompanya des de ben a prop,

i t'observa.

Pels meus meus, i per a tu.

I pel nou futur de creació de meus meus.

Vist en perspectiva: pels meus meus.

I de vegades, a mesura que et fas "gran" passes desapercebuda aparentment. Arribes al teu quart de segle, o en el meu cas, quart de vida, i te n'adones que hi ha tot un seguit de persones que segueixen llegint el teu diari. Tot sovint hi escrius els seus nom, i és que és igual si els veus dia a dia, cada tres mesos o cada any, perquè en el fons, els tens en els teus pensaments en tot moment.

Meus meus, en tinc tants com un pòdium. No tenen un número, i molt menys una medalla que els faci diferents entre ells. Ells mateixos ja són una medalla.

Avui, doncs, va pels meus meus, com diries tu, Anna. Tinc la sort de poder llegir tots els caràcters en una petita "llibreta". I és que és ben difícil retornar a molts dels llocs on vam forjar la nostra amistat. Perquè sense els meus, i tots els sacs que duen a l'esquena de records no seria qui sóc. Perquè tinc el plaer de no dir res, i que m'entenguin.

Dilluns al sol

Una lleugera brisa, soroll de fons, Lantana i els seus petits crits que tant ens agraden, aquell concert en el que tres noies semblaven més que amigues ara ja farà un any,...(dos, potser?)
 

Dilluns: migranya. Ja feia tres dies, no venia d'un dia més. 

Anatomia de Grey, un correu i una trucada. Importància? Relativa.  Les dues primeres, potser una mica, la darrera, no tant. Expectatives del dia: altes. Realitat: dia perdut.

Al fons del passadís es pot veure com tots caminen, entren en aquella església tan pròxima i gratuïta que s'observa des de la finestra. Les fulles dels arbres es mouen. Cada cop és més fosc a fora.

Al passadís dos homes es van intercalant, baixant i pujant, semblen tan poc avorrits com jo en aquesta situació. Em trec les ulleres per a deixar-los de veure, quina sort això de la miopia i l'astigmatisme. Veus de fons. Per què tothom parla?... i records,... El darrer que tinc, al Poblenou. A la banda lletja del Poblenou, òbviament (ja semblo dels que es queixen de l'Eixample i parlen de la part maca i la lletja, no cal desvetllar-ne més secrets, em temo). Avui m'ha vingut molts cops al cap el tornar novament al Poblenou. M'hagués agradat retornar a aquesta part lletja, potser. No n'estic segura, però estic molt preparada. Tot seria més fàcil així. Sis anys amunt, sis anys buits. Te n'hagués regalat molts, si hagués estat decisió meva.

Sales tant o més buides com les del Poblenou. En un lloc es parla de lo bons que eren, en l'altra se'ls especifica què han de prendre per a que no es parli bé d'ells en breus instants, o què han de fer, o com...les dues cares de la "realitat". T'esperaran demà, n'estic segura, en ambdues bandes, tot i que sigui fictíciament.

Cerco en els records, i com esperava, no en trobo, perquè mai n'hi van haver en el teu cas. 

I de nou, coincidències, o realitat?

No escatimis en somnis, i molt menys, en drets

Vola alt, cerca el cel, toca'l amb els teus dits,

i quan siguis ben a prop, cau.

Nota el pes de la teva erra tatuada en el clatell,

o millor, al front, on tots ho puguin veure.

Lluita per no haver de pujar tots al mateix arbre,

lluita per les injustícies indegudes,

i quan volis, feliç, notaràs que tens un fil que t'atura.

Mira al no res i crida, fes-ho per tots.

Tu, jo, la teva erra i el pes a les esquenes.

Cerca el cel, allí on ens enganyaven a tots dos.

I de cop i volta,..., silenci.

Aquesta guerra freda.

Evidentment, tu...no ho pots entendre:

l'experiència farà que així sigui.

Mil tres-centes hores, van ser?

Què més dóna.

Aquella corda que creies que era teva,

i vas deixar al terra només arribar.

Per un somriure, i un regal matemàtic i lingüístic,

per la diversitat,

per l'adquisició de les competències bàsiques,

per les tipologies d'intel·ligències múltiples,

per tu, sobretot, perquè t'ho mereixes,

i per veure com dia a dia millores.

Cementiri del Poblenou

Primer dia, sí, ho veia, però no ho podia agafar. Per què és tan difícil estar sola en un lloc quan més ho desitges? I de cop, dues dones abraçant una estàtua al mig del Cementiri del Poblenou, allí on volia arribar per qüestions "x", desitjant tornar-ho a veure.

I què més em dóna que vinguis dia rere dia a abraçar a l'Àngel de la Mort, i que tant l'estimis. I per què m'expliques totes aquestes coses que no vull saber: la teva família, el bé que els fa que pugis cada migdia sobre la tomba aquesta, a seduir a l'estàtua, tocar-la per totes bandes, notar les ales de l'Àngel de la Mort en les teves mans... mai havia vist besar tant eufòricament a una cosa inanimada. És freda, ho sabem. M'agradaria saber com pots notar tantes i tantes coses quan tens una idea o creença.

Personalment, si pogués escollir..desitjaria que mai realitzés el petó. Llàstima que això no es pugui demanar.

 

Mals costums

Fa uns dies que corre per la meva ment la idea negativa que la tecnologia, en certs casos, més que beneficiosa, és ineficient a causa dels usuaris.

Recordo quan no teníem mòbil, i quedàvem un dissabte a les 16h. Tots arribàvem a l'hora, o sabíem que ningú ens esperaria, sabíem ser adequats, acurats, respectuosos. Sabíem el que significava quedar amb algú.

Actualment, i sobretot pels missatges instantanis o els whatsapps, ho hem perdut, això. No sabem què significa sortir de casa sense esperar el missatge que et dirà que, com sempre, la persona amb la que has quedat, arriba tard. 

Fa temps que lluito perquè aquesta guerra canviï, però sembla que és un mal costum massa arrelada. Així doncs, només cal deixar d'escoltar el mòbil, posar-lo en mode avió, i que qui no sigui capaç d'arribar a l'hora a la que ha quedat, es quedi a casa.

El somriure

Somriures.

Què més podries esperar a banda dels milers d'holes i adéus a l'entrar i al sortir durant tot el dia del mateix lloc. De lluny, tot sembla a prop.  Una simple línia de visió repetida hora rere hora, porta i finestra rere porta i finestra.

De fons, escolto el soroll que fa que es moguin, és impossible concentrar-se en les normes d'ortografia que mai et vas aprendre... aquells exàmens que resolies per intuïció fins que et demanaven el per què. Maleïda desgràcia, el "justifica la resposta"!

Un carrer, un somriure, jo també sóc de les que s'aturen. Les bicicletes segueixen passant. Dubtes de ser atropellada. Sempre hi ha gent molt igual o que pensa coses molt similars a tu. Potser sí que anteriorment ens vam creuar.

On? No importa.

Una bicicleta amunt una bicicleta avall...ja han passat dues setmanes, gairebé!

Potser demà plogui.

Tornaré a observar les cares esculpides en les parets de Poblenou.

Bicicletes amunt, bicicletes avall. Què més dóna.

Després de la sembra...

Sempre és precís sembrar i recollir quan toca. Ja ha passat mes i mig des que tot va començar, i mig mes des que va acabar. En tot cas, allò no va ser una sembra, molts sabem que va ser una podada ràpida a destemps que va produir que part de l'arbre morís. I amb ell falses esperances i il·lusions. Per sort va acabar el 2013, però, i sembla que les branques de l'arbre mort han començat a  brotar novament, i, amb ell, començo a recollir pas a pas, tal i com era d'esperar.

No sempre va ser fàcil, doncs, saber quan havies de collir el fruit, menys en el cas dels arbres que ens el mostren. Darrerament he vist diferents aliments molt enfonsats sota terra. Un, va emergir com si l'erosió permetés veure'l, l'altre, es va mostrar com una oportunitat. 

Davant de tants dubtes, millor romandre quieta. Ha estat d'aquesta manera com he començat a sembrar lentament, i alguns fruits verds ja comencen a veure's. Ara sols, queda veure si aquest fruit enterrat sota terra emergeix generant-me la substitució més desitjada que tinc fins al moment.

Finalment cal que doni les gràcies a tots els que enteneu les meves paraules més enllà del que la metàfora explica. I sobretot, en especial, gràcies als amics de veritat i perdoneu tots aquells que fins ara no us valorava com calia.