Anar al metge o a la infermera no
acostuma a ser una cosa que a la gent li agradi de fer, i no seré jo qui digui el
contrari, ah no. Val a dir, però, que es poden mantenir converses molt
interessants, i, sobretot, quan no sempre veus a unes de les dues persones en
directe, és a dir, t'envies e-mails.
Ara ja fa nou mesos que ens
escrivim, tot va començar per perdre alguns quilos i ara, tot segueix per a continuar
disminuint una mica, i en el cas de no ser possible, per anar mantenint el pes.
De vegades es genera un vincle i aquest cop, s'ha generat, vés tu.
I és així, com de cop i volta,
passes d'enviar un correu setmanalment a pensar com serà tot quan això no
succeeixi, i et genera com una nostàlgia (no realista, perquè, sincerament,
encara falta un temps perquè això passi realment).
De vegades, el perdre quilos, es
pot convertir en una conversa LGTB (sobretot L) molt interessant, fins a unes
vacances, una escapada...bé, que és com un e-mail esperat, no és algú que
t'escridassa perquè una setmana no has complert els objectius, sinó que és més
com la coneguda - amiga que està lluny i que la única manera de comunicar-te amb
ella és via e-mail.
