Dues fulles, un bolígraf i quasi tot molt clar.
Mai havia tingut tants no(s) en el meu cap, fins que el sí no s'ha apoderat finalment del 100%.
D'acord, estem al 100%, amb cotxe, mòbil, fax,...una quota de gimnàs de 250$ (abusiva...xD i obligatòria...OMG. Sí, jo he pensat el mateix quan ho he vist).
Bé...que sí, que tinc el cap i el cor dividit.
Signar o que s'acabi la tinta del bolígraf?
En tinc d'altres...
dilluns, 23 de desembre del 2013
dilluns, 9 de desembre del 2013
Humans...
Et segueixen de lluny, t'observen. Sense saber-ho sempre hi
són presents.
Farà ja dos anys que vas acabar la carrera, i tot i així
sempre hi ha algú, que encara que no te n'adonis segueix lluitant més per a tu
que tu mateix. Aquella persona que vetlla perquè tot segueixi un rumb o altre
fent que vagis sentint que realment serveixes una miqueta.
De la seva mà, altres persones, fins i tot, desconegudes per
ella, o conegudes cegament i vergonyosament, les quals dia rere dia et
repeteixen que vals i serveixes, tot i la teva reticència pròpia com a persona.
I acompanyant-la, sense fer-ho molta gent, aquella gent que encara pensa en
tu de tant en tant. Tant com tu penses en ells, òbviament.
Els oblidats es van perdre, per sort. Mai més van tornar, ni
tornaran. No us espero.
Futur incert amb gent molt a prop.
dijous, 5 de desembre del 2013
Dubtar és humà
Vas caminant, i dubtes. Com pot ser tant difícil pensar en avançar o en quedar-se quiet? Si avançar, o per contrari, moure's és tant fàcil quan no hi penses!!
Puges sobre uns patins i igual, he d'avançar, he d'avançar,
i "patapum".
Un mes, dos mesos, tres mesos i quatre mesos. Són suficients
o no són els necessaris per plantejar-me segons què?
Dubtes, tot són dubtes.
dijous, 21 de novembre del 2013
Ja torna a ser dijous
Anar al metge o a la infermera no
acostuma a ser una cosa que a la gent li agradi de fer, i no seré jo qui digui el
contrari, ah no. Val a dir, però, que es poden mantenir converses molt
interessants, i, sobretot, quan no sempre veus a unes de les dues persones en
directe, és a dir, t'envies e-mails.
Ara ja fa nou mesos que ens
escrivim, tot va començar per perdre alguns quilos i ara, tot segueix per a continuar
disminuint una mica, i en el cas de no ser possible, per anar mantenint el pes.
De vegades es genera un vincle i aquest cop, s'ha generat, vés tu.
I és així, com de cop i volta,
passes d'enviar un correu setmanalment a pensar com serà tot quan això no
succeeixi, i et genera com una nostàlgia (no realista, perquè, sincerament,
encara falta un temps perquè això passi realment).
De vegades, el perdre quilos, es
pot convertir en una conversa LGTB (sobretot L) molt interessant, fins a unes
vacances, una escapada...bé, que és com un e-mail esperat, no és algú que
t'escridassa perquè una setmana no has complert els objectius, sinó que és més
com la coneguda - amiga que està lluny i que la única manera de comunicar-te amb
ella és via e-mail.
divendres, 15 de novembre del 2013
No tot és buscar feina
De vegades cal trobar aquells petits moments de relax. De cop i volta decideixes sortir per la porta amb la motxilla del gimnàs mig buida, i acabes amb vuit homes al teu voltant parlant de mil coses en un lloc silenciós, en principi, i de relax. En un moment entres a l'Espanya dels vuitanta i a les raons de la seva marxa de la seva terra.
Quan se n'adonen que estàs en el "xorro" bo, et miren amb cara de que ràpida ha estat, si tingués 50 anys menys...davant de les cares d'hostilitat que estan a punt de matar-te decideixes anar al bany turc, per evitar que et matin, és obvi. El bany turc o hammam és una sauna en la qual la calor es genera mitjançant l'escalfament d'aigua i l'evaporació d'aquesta mateixa, fet que genera com una petita nebulosa de vapor d'aigua que se situa sobre la pell, formant gotetes d'aigua. És així, com es dispersa la calor i es refrigera el cos.
Doncs bé, resulta que com al jacuzzi, a la sauna, també hi ha els llocs "vips" i concretament, en són dos (on surt el vapor d'aigua, i on fa el tomb aquest mateix) que no vol dir que la resta de la sauna no estigui bé, però la sensació és diferent. Així doncs, entro, sauna buida! Que crack, pocs cops passa. Dos minuts després, els dels "xorros" decideixen venir... Noves cares d'hostilitat.
Avui ha estat un dia amb sort, he tingut els millors llocs!
divendres, 18 d’octubre del 2013
Tot segueix igual
El mateix lloc de sempre, amb les
mateixes cares de sempre, llargues, clamant al cel tornar a l'endemà al mateix
lloc, o no tornar-hi pas.
Desitjos i anhels amagats rere
llàgrimes i cares llargues. Avui, de nou, sóc aquí. Allí on vaig dir i recalcar
que no hi tornaria mai més, al lloc on fa sis anys jeia igual, en el mateix
bar,clamant tornar i no fer-ho a l'endemà.
Com ara, molts altres, hi passen el
dia a dia, sols que per ells és el seu inici, pel que sembla. A alguns se'ls
marca ja en la cara el via crucis que
fan aquí dins. El seu nou camí, arrugues marcades, algun que altre cabell blanc
de més, ulls plorosos, esperances perdudes, esperant rebre una mala notícia en
la que agafar-se.
Nou trenta, ja està, una trucada,
agafa les claus del cotxe i baixa ràpid. Cada dia la mateixa rutina de
centenars de persones,corre, vull veure-la abans que sigui massa tard.
Plou a fora, sí, i si no és a
fora és dins meu, tant fa. He de trobar alguna cosa, no puc seguir aquesta
rutina dia a dia.
Ja no hi ets, molts ploren, no
per a tu, sinó pels altres. El teu llit està ocupat, la sanitat pública va molt
de bòlit.
Ahir, tots reien, anaven on
volien i se'ls marcaven arrugues de felicitat, les típiques a la vora dels
llavis, i les pròximes als ulls, dels sobreesforços de riure. Avui, que no hi
són, se segueixen marcant les dels ulls, i l'única diferència és la potenciació
de les bosses sota els ulls, els badalls de moltes hores sense dormir, on sou,
vosaltres?
Davant meu, una noia rossa, en
deu tenir trenta. Els altres dos, els seus pares, molt pròxims, li donen
l'entrepà de pernil salat i la coca cola, tot i que amb l'actual campanya podríem dir que tenen un
Diego, una Abuela i una Alba. Resten
asseguts en una taula de quatre, on el quart deu ser a l'hospital. L'operen? Un
còlic nefrític? Potser unes vàlvules del cor o un atac d'ansietat? No ho podem
saber, en tot cas, els pares, estan asseguts. Ella plora. És tímida, no suporta
que la mirin, s'eixuga amb un mocador i mira cap a mi. Per què em mira? Deu
pensar...què hi fa aquí, qui hi te? La parella, potser, o un familiar?
Sí, definitivament, la noia rossa
hi té la seva parella, n'estic segura. Si fos més pròxim, els pares, plorarien.
Ella continua quieta, bevent en
Diego, qui ets?
divendres, 5 de juliol del 2013
Inici del bloc
Inicio aquest bloc per obrir una
etapa nova en la meva vida. Una etapa on us vull mostrar la importància que té
la geologia en el meu dia a dia, i, per descomptat, la de la docència de les
ciències naturals. Els que em coneixen saben que sóc geòloga. Des de fa pocs
dies, també, tècnica química industrial i docent en l'especialitat de ciències
naturals.
Començo amb aquest bloc per fer
una queixa pública de la degradació que se sotmet, sovint, als llicenciats i
graduats en geologia, perquè, segons molts, "fem una carrera molt fàcil la
qual és similar a l'assignatura que es feia al batxillerat quan no s'era bo en
ciències exactes (física, en aquest cas)". Parlo de l'assignatura de Ciències
de la Terra i del Medi ambient, que no és que sigui fàcil, sinó que es poden
veure notícies del dia a dia, i es treballen de manera contextualitzada a les
aules (és obvi, doncs, que els estudiants l'entenen millor perquè és més
pròxima a ells).
Arribats a aquest punt voldria
dir que no m'agraden les generalitzacions, i és per això que inicio el bloc.
Tinc alguns amics i coneguts que a mesura que avançava en els estudis, i veien
tot el que hi havia al darrera, eren capaços d'observar que el que se'ns
demanava, i sobretot en geologia, era molt més abstracte del que es pensaven.
D'altres, en canvi, encara avui em diuen que la carrera de geologia és molt més
fàcil que la seva (caient en el fals error, ja que l'enfocament d'ambdues
carreres és completament diferenciat i quan el temari donat no s'assembla una
pera a una llimona). Remarcar, doncs, que cap carrera és més o menys fàcil que una
altra, sinó que cada un de nosaltres tenim diferents tipologies
d'intel·ligències i desenvolupem unes competències de manera més o menys
concreta que ens permeten abordar les situacions que ens anem trobant al llarg
de la vida.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)