Somriures.
Què més podries
esperar a banda dels milers d'holes i adéus a l'entrar i al sortir durant tot
el dia del mateix lloc. De lluny, tot sembla a prop. Una simple línia de visió repetida hora rere
hora, porta i finestra rere porta i finestra.
De fons, escolto el soroll que fa
que es moguin, és impossible concentrar-se en les normes d'ortografia que mai
et vas aprendre... aquells exàmens que resolies per intuïció fins que et
demanaven el per què. Maleïda desgràcia, el "justifica la resposta"!
Un carrer, un somriure, jo també
sóc de les que s'aturen. Les bicicletes segueixen passant. Dubtes de ser
atropellada. Sempre hi ha gent molt igual o que pensa coses molt similars a tu.
Potser sí que anteriorment ens vam creuar.
On? No importa.
Una bicicleta amunt una bicicleta avall...ja han passat dues setmanes, gairebé!
Potser demà plogui.
Tornaré a
observar les cares esculpides en les parets de Poblenou.
Bicicletes amunt,
bicicletes avall. Què més dóna.
