De vegades és el lloc

Farà ja cosa de quasi mitja vida vaig sortir a les palpentes, intentant trobar on recolzar-me, però no va ser fins fa uns 7-9 anys que camino cap a on vull i cada cop els meus passos deixen més marca. I tot aquest paràgraf inicial és per explicar el per què de la meva visibilització al llarg del dia a dia i de la necessitat de parlar tants cops com sigui precís del que crec i del que no. 

Penso que és molt necessari seguir el nostre propi camí, però de vegades hem de fer ús de l'etiquetatge, més o menys útil segons cadascú pensi, però en tot cas, identificatori per algun de nosaltres i necessari per deixar enrere petjades que mai voldríem haver fet. Per separar les derrotes innecessàries i mals tràngols. En tot cas, des de ben petits se'ns estigmatitza a partir dels rols repetits de la societat.  Se'ns parla de que els homes que van amb moltes dones són uns "mujeriegos" i de que les dones que van amb molts homes són unes putes. I a causa d'aquestes idees molts ens tanquem en banda i no expressem com som, i qui som en realitat. 

 

El per què de l'entrada, doncs, tot i que podria ser força òbvia, no ho és. I és que darrerament, tot i que hi ha i es generen grans discriminacions (sobretot el dia del només Orgull Gai (per què, oblidem-nos de l'orgiull LGTB, on estiguin els gais ens invisibilitzem tot la resta))  la paraula parella està caminant ben fort!

Aquesta entrada és per dir que m'encanta la paraula parella, que tant de bo tots la utilitzéssim i no tinguéssim la necessitat de dir el nom de la parella i que fos natural dir el nom.

Aquesta entrada, per tant, i insisteixo, és per dir que finalment he estat en un lloc on el 100% de les persones que hi havia no han dit lo "guai" que era estar amb una noia, o que coneixen a la "Mari" que també és bisexual i que segur que l'he vist de festa!!! O el "Pepe" que tots sabíem que era gai i quan ho va dir vam fer cara de sorpresa.

Aquesta entrada és perquè finalment i en algun lloc concret, he vist que el sol brilla ben fort.

Vist en perspectiva: pels meus meus.

I de vegades, a mesura que et fas "gran" passes desapercebuda aparentment. Arribes al teu quart de segle, o en el meu cas, quart de vida, i te n'adones que hi ha tot un seguit de persones que segueixen llegint el teu diari. Tot sovint hi escrius els seus nom, i és que és igual si els veus dia a dia, cada tres mesos o cada any, perquè en el fons, els tens en els teus pensaments en tot moment.

Meus meus, en tinc tants com un pòdium. No tenen un número, i molt menys una medalla que els faci diferents entre ells. Ells mateixos ja són una medalla.

Avui, doncs, va pels meus meus, com diries tu, Anna. Tinc la sort de poder llegir tots els caràcters en una petita "llibreta". I és que és ben difícil retornar a molts dels llocs on vam forjar la nostra amistat. Perquè sense els meus, i tots els sacs que duen a l'esquena de records no seria qui sóc. Perquè tinc el plaer de no dir res, i que m'entenguin.

Després de la sembra...

Sempre és precís sembrar i recollir quan toca. Ja ha passat mes i mig des que tot va començar, i mig mes des que va acabar. En tot cas, allò no va ser una sembra, molts sabem que va ser una podada ràpida a destemps que va produir que part de l'arbre morís. I amb ell falses esperances i il·lusions. Per sort va acabar el 2013, però, i sembla que les branques de l'arbre mort han començat a  brotar novament, i, amb ell, començo a recollir pas a pas, tal i com era d'esperar.

No sempre va ser fàcil, doncs, saber quan havies de collir el fruit, menys en el cas dels arbres que ens el mostren. Darrerament he vist diferents aliments molt enfonsats sota terra. Un, va emergir com si l'erosió permetés veure'l, l'altre, es va mostrar com una oportunitat. 

Davant de tants dubtes, millor romandre quieta. Ha estat d'aquesta manera com he començat a sembrar lentament, i alguns fruits verds ja comencen a veure's. Ara sols, queda veure si aquest fruit enterrat sota terra emergeix generant-me la substitució més desitjada que tinc fins al moment.

Finalment cal que doni les gràcies a tots els que enteneu les meves paraules més enllà del que la metàfora explica. I sobretot, en especial, gràcies als amics de veritat i perdoneu tots aquells que fins ara no us valorava com calia.

S'acaba el 2013, ja

Dues fulles, un bolígraf i quasi tot molt clar.
Mai havia tingut tants no(s) en el meu cap, fins que el sí no s'ha apoderat finalment del 100%.
D'acord, estem al 100%, amb cotxe, mòbil, fax,...una quota de gimnàs de 250$ (abusiva...xD i obligatòria...OMG. Sí, jo he pensat el mateix quan ho he vist).
Bé...que sí, que tinc el cap i el cor dividit.

Signar o que s'acabi la tinta del bolígraf?
En tinc d'altres...