Nostàlgia de tu

Pantans i rius flueixen.

Muntanyes i cims somriuen de l’excés de sol,

el sòl dels vells records d’estiu, primavera i sobretot tardor.

Sòl sense sol de l’hivern, i records de pessebres enmig del camí.

Sense tu, Baixador de Vallvidrera, tot sovint em sento sola.

Penso en tot allò que mai va ser,

aquelles invencions innates acompanyant terrenys mai trepitjats.

Excessos que manquen i passegen joves pals.

El teu cor dins d’aquell vell tronc que mai moria,

aquell pantà que cada cop baixava més el nivell d’aigua.

Els plecs kink mirant la Lluna...

Què t’he de dir que no sàpigues, camí de les aigües.

Temps

Set anys cantant-li al vent el que voldria explicar-te.

Set en que tot ha canviat tant que no sabria com posar-te al dia.

Una carrera, un cicle i un màster.

Molts llocs no compartits.

Un record, una lleu inclinació del llavi,

                un somriure.

Mil vistes: Astúries, Almeria, Huelva, Sevilla,

Mallorca, Madrid i Milà...

I d'altres que podríem recordar les dues: Florència, Speyer, Tenerife,...

Viatjant pel paisatge inesperat de la vida et vaig perdre de cop.

Entre una xerrada que parlava del meu futur,

                part d'ell es va quedar en aquella sala.

I ara, viatjant pel present,

un record, una lleu inclinació del llavi,

                un somriure.

Inspiració

" De vegades sols cal deixar la ment en blanc i les idees vénen soles. "

Nosaltres som els límits,

de vegades, tan sols,

naveguem a contracorrent.

Allà on els somnis ens esperen.

Aquell límit alegre ple de soroll

que sempre passem per alt.

A més foscor, més espelmes.

Mai podrem veure els estels.

La por a la desconeixença,

la por a la remor de fons.

Allí on les ones de mar existeixen i ens xiuxiuegen. 

Els límits ens atemoreixen.

El pensament, doncs,

ens enganya.

No vull perdre, siusplau,

no vull pas perdre'm.



On unes pintures em fan somriure

d'altres, plorarien de por.

No deixis que el meu subconscient es faci gran.

No em deixis deixar de somiar.

Temps.

On unes cordes per saltar em poden fer volar més enllà

i on una rutlla pot mostrar-me el que cal veure.

On un somriure pot fer-te la persona més feliç

i on una abraçada pot ser regalar-te part de mi.

Allà.

En aquell lloc on els límits els crees tu.

Allí.

En aquell lloc on molts cops, simplement,

te'n penedeixes.

Somriures al vent,

tard o d'hora,

somriures compartits.

Tot i res

Tot i res, allí on el meu cor va deixar de palpitar.

Tot o res, aquella experiència utòpica i de vegades tan realista.

Aquell lloc on les nits eren eternes

i aquells matins on el sol acostumava a mostrar tot el dia.

Tot o res, allí on sempre m'hi podíeu trobar,

amagada rere frases inconnexes que sols tenien sentit en el meu propi cap.

Tot, o poder, res, però al cap i a la fi, per a mi, tot.

Dies que tot i que el sol no brillés

un petit somriure atemorit em feia la persona més feliç.

I avui, rere tot això, em sento satisfeta pel que tinc, pel que sóc i pel que sé que podré ser.

Avui, el dia que ja acaba, efectivament, tot i res.

Tot pel que fa a sentiments, tot per tots els que s'ho valen,

tot perquè els que m'envolten s'ho mereixen.

Tot, perquè he après a dir no!

I demà, res, perquè res és de ningú i tot és de tots,

per això, tot per vosaltres, que ho valeu.

De geologia i metàfores

Des d'una terra inhòspita i allunyada,

fins a la realitat pròpia i existent.

Des de la tramuntana fins a la Catalunya Central,

aturant-nos sobretot per Barcelona,

el nostre lloc i el nostre espai.

De l'Orient oblidat que va començar amb el canvi...

on el futbol es quedava lluny.

Aquell futbol que hagués estat un nexe d'unió entre nosaltres

                a més de set hores vista.

Des del desert més oblidat, i la gran ciutat amagada.

Des del record del jo perdut, o fins i tot, del jo trobat.

Allí on les nostres Alzines mai van créixer,

(i sort que no ho van fer),

i on l'Asunción va ser molt especial.

                Tant com un record de pel·lícula de por

                sense llàgrimes per això.

Aquell any sense Setmana Santa,

el mateix que et vas plantejar canviar el pòdium,

on abans sols tres persones trepitjaven el número u.

El mateix any que vas recordar com es caminava,

l'any que vas aprendre a somriure amb nens i joves,

aquell que vas veure que hi ha gent que t'acompanya des de ben a prop,

i t'observa.

Pels meus meus, i per a tu.

I pel nou futur de creació de meus meus.