Pantans i rius
flueixen.
Muntanyes i cims
somriuen de l’excés de sol,
el sòl dels vells
records d’estiu, primavera i sobretot tardor.
Sòl sense sol de
l’hivern, i records de pessebres enmig del camí.
Sense tu, Baixador
de Vallvidrera, tot sovint em sento sola.
Penso en tot allò
que mai va ser,
aquelles invencions
innates acompanyant terrenys mai trepitjats.
Excessos que manquen i passegen joves pals.
El teu cor dins d’aquell
vell tronc que mai moria,
aquell pantà que
cada cop baixava més el nivell d’aigua.
Els plecs kink mirant la Lluna...
Què t’he de dir
que no sàpigues, camí de les aigües.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada