Des d'una terra inhòspita i allunyada,
fins a la realitat pròpia i existent.
Des de la tramuntana fins a la Catalunya Central,
aturant-nos sobretot per Barcelona,
el nostre lloc i el nostre espai.
De l'Orient oblidat que va començar amb el canvi...
on el futbol es quedava lluny.
Aquell futbol que hagués estat un nexe d'unió entre
nosaltres
a més
de set hores vista.
Des del desert més oblidat, i la gran ciutat amagada.
Des del record del jo perdut, o fins i tot, del jo trobat.
Allí on les nostres Alzines mai van créixer,
(i sort que no ho van fer),
i on l'Asunción va ser molt especial.
Tant
com un record de pel·lícula de por
sense
llàgrimes per això.
Aquell any sense Setmana Santa,
el mateix que et vas plantejar canviar el pòdium,
on abans sols tres persones trepitjaven el número u.
El mateix any que vas recordar com es caminava,
l'any que vas aprendre a somriure amb nens i joves,
aquell que vas veure que hi ha gent que t'acompanya des de
ben a prop,
i t'observa.
Pels meus meus, i per a tu.
I pel nou futur de creació de meus meus.
