Vist en perspectiva: pels meus meus.

I de vegades, a mesura que et fas "gran" passes desapercebuda aparentment. Arribes al teu quart de segle, o en el meu cas, quart de vida, i te n'adones que hi ha tot un seguit de persones que segueixen llegint el teu diari. Tot sovint hi escrius els seus nom, i és que és igual si els veus dia a dia, cada tres mesos o cada any, perquè en el fons, els tens en els teus pensaments en tot moment.

Meus meus, en tinc tants com un pòdium. No tenen un número, i molt menys una medalla que els faci diferents entre ells. Ells mateixos ja són una medalla.

Avui, doncs, va pels meus meus, com diries tu, Anna. Tinc la sort de poder llegir tots els caràcters en una petita "llibreta". I és que és ben difícil retornar a molts dels llocs on vam forjar la nostra amistat. Perquè sense els meus, i tots els sacs que duen a l'esquena de records no seria qui sóc. Perquè tinc el plaer de no dir res, i que m'entenguin.