dijous, 27 de novembre del 2014

Nostàlgia de tu

Pantans i rius flueixen.
Muntanyes i cims somriuen de l’excés de sol,
el sòl dels vells records d’estiu, primavera i sobretot tardor.
Sòl sense sol de l’hivern, i records de pessebres enmig del camí.
Sense tu, Baixador de Vallvidrera, tot sovint em sento sola.

Penso en tot allò que mai va ser,
aquelles invencions innates acompanyant terrenys mai trepitjats.
Excessos que manquen i passegen joves pals.

El teu cor dins d’aquell vell tronc que mai moria,
aquell pantà que cada cop baixava més el nivell d’aigua.
Els plecs kink mirant la Lluna...
Què t’he de dir que no sàpigues, camí de les aigües.

dissabte, 9 d’agost del 2014

Temps

Set anys cantant-li al vent el que voldria explicar-te.
Set en que tot ha canviat tant que no sabria com posar-te al dia.
Una carrera, un cicle i un màster.
Molts llocs no compartits.
Un record, una lleu inclinació del llavi,
                un somriure.
Mil vistes: Astúries, Almeria, Huelva, Sevilla,
Mallorca, Madrid i Milà...
I d'altres que podríem recordar les dues: Florència, Speyer, Tenerife,...

Viatjant pel paisatge inesperat de la vida et vaig perdre de cop.
Entre una xerrada que parlava del meu futur,
                part d'ell es va quedar en aquella sala.

I ara, viatjant pel present,
un record, una lleu inclinació del llavi,
                un somriure.

dimecres, 6 d’agost del 2014

Inspiració

" De vegades sols cal deixar la ment en blanc i les idees vénen soles. "

Nosaltres som els límits,

de vegades, tan sols,
naveguem a contracorrent.
Allà on els somnis ens esperen.

Aquell límit alegre ple de soroll
que sempre passem per alt.


A més foscor, més espelmes.
Mai podrem veure els estels.
La por a la desconeixença,

la por a la remor de fons.
Allí on les ones de mar existeixen i ens xiuxiuegen. 

Els límits ens atemoreixen.

El pensament, doncs,
ens enganya.
No vull perdre, siusplau,

no vull pas perdre'm.



On unes pintures em fan somriure
d'altres, plorarien de por.
No deixis que el meu subconscient es faci gran.

No em deixis deixar de somiar.
Temps.


On unes cordes per saltar em poden fer volar més enllà

i on una rutlla pot mostrar-me el que cal veure.

On un somriure pot fer-te la persona més feliç

i on una abraçada pot ser regalar-te part de mi.

Allà.

En aquell lloc on els límits els crees tu.

Allí.

En aquell lloc on molts cops, simplement,
te'n penedeixes.

Somriures al vent,

tard o d'hora,
somriures compartits.

dilluns, 28 de juliol del 2014

Tot i res

Tot i res, allí on el meu cor va deixar de palpitar.
Tot o res, aquella experiència utòpica i de vegades tan realista.
Aquell lloc on les nits eren eternes
i aquells matins on el sol acostumava a mostrar tot el dia.

Tot o res, allí on sempre m'hi podíeu trobar,
amagada rere frases inconnexes que sols tenien sentit en el meu propi cap.
Tot, o poder, res, però al cap i a la fi, per a mi, tot.

Dies que tot i que el sol no brillés
un petit somriure atemorit em feia la persona més feliç.
I avui, rere tot això, em sento satisfeta pel que tinc, pel que sóc i pel que sé que podré ser.

Avui, el dia que ja acaba, efectivament, tot i res.
Tot pel que fa a sentiments, tot per tots els que s'ho valen,
tot perquè els que m'envolten s'ho mereixen.
Tot, perquè he après a dir no!

I demà, res, perquè res és de ningú i tot és de tots,
per això, tot per vosaltres, que ho valeu.

dimarts, 15 de juliol del 2014

De vegades és el lloc

Farà ja cosa de quasi mitja vida vaig sortir a les palpentes, intentant trobar on recolzar-me, però no va ser fins fa uns 7-9 anys que camino cap a on vull i cada cop els meus passos deixen més marca. I tot aquest paràgraf inicial és per explicar el per què de la meva visibilització al llarg del dia a dia i de la necessitat de parlar tants cops com sigui precís del que crec i del que no. 

Penso que és molt necessari seguir el nostre propi camí, però de vegades hem de fer ús de l'etiquetatge, més o menys útil segons cadascú pensi, però en tot cas, identificatori per algun de nosaltres i necessari per deixar enrere petjades que mai voldríem haver fet. Per separar les derrotes innecessàries i mals tràngols. En tot cas, des de ben petits se'ns estigmatitza a partir dels rols repetits de la societat.  Se'ns parla de que els homes que van amb moltes dones són uns "mujeriegos" i de que les dones que van amb molts homes són unes putes. I a causa d'aquestes idees molts ens tanquem en banda i no expressem com som, i qui som en realitat. 
 
El per què de l'entrada, doncs, tot i que podria ser força òbvia, no ho és. I és que darrerament, tot i que hi ha i es generen grans discriminacions (sobretot el dia del només Orgull Gai (per què, oblidem-nos de l'orgiull LGTB, on estiguin els gais ens invisibilitzem tot la resta))  la paraula parella està caminant ben fort!
Aquesta entrada és per dir que m'encanta la paraula parella, que tant de bo tots la utilitzéssim i no tinguéssim la necessitat de dir el nom de la parella i que fos natural dir el nom.


Aquesta entrada, per tant, i insisteixo, és per dir que finalment he estat en un lloc on el 100% de les persones que hi havia no han dit lo "guai" que era estar amb una noia, o que coneixen a la "Mari" que també és bisexual i que segur que l'he vist de festa!!! O el "Pepe" que tots sabíem que era gai i quan ho va dir vam fer cara de sorpresa.
Aquesta entrada és perquè finalment i en algun lloc concret, he vist que el sol brilla ben fort.


divendres, 6 de juny del 2014

Educació formal vs. educació no formal.

Temps enrere, quan no coneixia la ideologia dels caus pensava que eren tot un conjunt de frikis que tenien tot un seguit de normes. Creia que aquestes normes, les duien a terme els caps de setmana, durant els campaments de setmana santa i estiu,...

Més tard, quan em vaig començar a formar en el món del lleure em vaig adonar, però, que no es tractaven de persones que es reunien els caps de setmana perquè sí i sense cap tipus de sentit, sinó que tot plegat tenia una finalitat. I no com feia jo aleshores, amb els meus amics, anant a un bar a arreglar el món amb un parell de birres al voltant. El món canviava amb la gent que es movia.


Posteriorment, quan vaig veure que l'educació no formal em semblava molt atractiva vaig pensar que poder, la formal, també m'ho podia semblar. Portava anys fent classes particulars i grupals i em donava la sensació que calia fer un pas endavant. Va ser a arrel d'això com vaig començar la meva creuada del Màster de secundària.

 
Des d'aleshores, he treballat en els dos àmbits i per desgràcia he trobat opinions molt destructives d'un col·lectiu cap a l'altre i de l'altre cap a l'un.
Des d'una banda es veu un cert nivell de superioritat, i des de l'altre, un cert nivell d'inferioritat acceptada. És una guerra contínua. Personalment no m'agrada gens la batalla que es genera, i menys quan en formo part activa en ambdues bandes.

Per això, i de manera activa quan treballo en el sector del lleure recalco la meva formació, i insisteixo a què em vull dedicar i per què. I de la mateixa manera, quan estic en el món educatiu parlo del lleure i de per què crec que és tan necessària la fusió d'ambdues branques.

Evidentment hi ha gent que no entén el meu punt de vista i ho comprenc. Les mil tres-centes hores de màster van fer molt mal, i la paraula socioconstructivisme va quedar-me tant arrelada que actualment forma part del meu discurs quotidià.


Crec a cegues en el que en Howard Gardner explica sobre les intel·ligències múltiples. Penso que tots tenim el nostre potencial i que no l'explotem com podríem a causa de l'educació que rebem. Penso que l'educació formal i no formal haurien de mantenir una millor relació. I també crec que no s'hauria de desmerèixer cap dels dos àmbits. Sovint patim de desinformació.

Sols espero que ens deixin de veure com a "hippies" als monitors i com a "vagos" als professors. Hi ha gent molt vàlida en ambdós llocs.

Deixem-nos d'aixafar els uns als altres, siusplau.


dilluns, 19 de maig del 2014

De geologia i metàfores



Des d'una terra inhòspita i allunyada,
fins a la realitat pròpia i existent.
Des de la tramuntana fins a la Catalunya Central,
aturant-nos sobretot per Barcelona,
el nostre lloc i el nostre espai.

De l'Orient oblidat que va començar amb el canvi...
on el futbol es quedava lluny.
Aquell futbol que hagués estat un nexe d'unió entre nosaltres
                a més de set hores vista.

Des del desert més oblidat, i la gran ciutat amagada.
Des del record del jo perdut, o fins i tot, del jo trobat.

Allí on les nostres Alzines mai van créixer,
(i sort que no ho van fer),
i on l'Asunción va ser molt especial.
                Tant com un record de pel·lícula de por
                sense llàgrimes per això.

Aquell any sense Setmana Santa,
el mateix que et vas plantejar canviar el pòdium,
on abans sols tres persones trepitjaven el número u.

El mateix any que vas recordar com es caminava,
l'any que vas aprendre a somriure amb nens i joves,
aquell que vas veure que hi ha gent que t'acompanya des de ben a prop,
i t'observa.
Pels meus meus, i per a tu.
I pel nou futur de creació de meus meus.