Dilluns al sol

Una lleugera brisa, soroll de fons, Lantana i els seus petits crits que tant ens agraden, aquell concert en el que tres noies semblaven més que amigues ara ja farà un any,...(dos, potser?)
 

Dilluns: migranya. Ja feia tres dies, no venia d'un dia més. 

Anatomia de Grey, un correu i una trucada. Importància? Relativa.  Les dues primeres, potser una mica, la darrera, no tant. Expectatives del dia: altes. Realitat: dia perdut.

Al fons del passadís es pot veure com tots caminen, entren en aquella església tan pròxima i gratuïta que s'observa des de la finestra. Les fulles dels arbres es mouen. Cada cop és més fosc a fora.

Al passadís dos homes es van intercalant, baixant i pujant, semblen tan poc avorrits com jo en aquesta situació. Em trec les ulleres per a deixar-los de veure, quina sort això de la miopia i l'astigmatisme. Veus de fons. Per què tothom parla?... i records,... El darrer que tinc, al Poblenou. A la banda lletja del Poblenou, òbviament (ja semblo dels que es queixen de l'Eixample i parlen de la part maca i la lletja, no cal desvetllar-ne més secrets, em temo). Avui m'ha vingut molts cops al cap el tornar novament al Poblenou. M'hagués agradat retornar a aquesta part lletja, potser. No n'estic segura, però estic molt preparada. Tot seria més fàcil així. Sis anys amunt, sis anys buits. Te n'hagués regalat molts, si hagués estat decisió meva.

Sales tant o més buides com les del Poblenou. En un lloc es parla de lo bons que eren, en l'altra se'ls especifica què han de prendre per a que no es parli bé d'ells en breus instants, o què han de fer, o com...les dues cares de la "realitat". T'esperaran demà, n'estic segura, en ambdues bandes, tot i que sigui fictíciament.

Cerco en els records, i com esperava, no en trobo, perquè mai n'hi van haver en el teu cas. 

I de nou, coincidències, o realitat?

No escatimis en somnis, i molt menys, en drets

Vola alt, cerca el cel, toca'l amb els teus dits,

i quan siguis ben a prop, cau.

Nota el pes de la teva erra tatuada en el clatell,

o millor, al front, on tots ho puguin veure.

Lluita per no haver de pujar tots al mateix arbre,

lluita per les injustícies indegudes,

i quan volis, feliç, notaràs que tens un fil que t'atura.

Mira al no res i crida, fes-ho per tots.

Tu, jo, la teva erra i el pes a les esquenes.

Cerca el cel, allí on ens enganyaven a tots dos.

I de cop i volta,..., silenci.

Aquesta guerra freda.

Evidentment, tu...no ho pots entendre:

l'experiència farà que així sigui.

Mil tres-centes hores, van ser?

Què més dóna.

Aquella corda que creies que era teva,

i vas deixar al terra només arribar.

Per un somriure, i un regal matemàtic i lingüístic,

per la diversitat,

per l'adquisició de les competències bàsiques,

per les tipologies d'intel·ligències múltiples,

per tu, sobretot, perquè t'ho mereixes,

i per veure com dia a dia millores.

Cementiri del Poblenou

Primer dia, sí, ho veia, però no ho podia agafar. Per què és tan difícil estar sola en un lloc quan més ho desitges? I de cop, dues dones abraçant una estàtua al mig del Cementiri del Poblenou, allí on volia arribar per qüestions "x", desitjant tornar-ho a veure.

I què més em dóna que vinguis dia rere dia a abraçar a l'Àngel de la Mort, i que tant l'estimis. I per què m'expliques totes aquestes coses que no vull saber: la teva família, el bé que els fa que pugis cada migdia sobre la tomba aquesta, a seduir a l'estàtua, tocar-la per totes bandes, notar les ales de l'Àngel de la Mort en les teves mans... mai havia vist besar tant eufòricament a una cosa inanimada. És freda, ho sabem. M'agradaria saber com pots notar tantes i tantes coses quan tens una idea o creença.

Personalment, si pogués escollir..desitjaria que mai realitzés el petó. Llàstima que això no es pugui demanar.

 

Mals costums

Fa uns dies que corre per la meva ment la idea negativa que la tecnologia, en certs casos, més que beneficiosa, és ineficient a causa dels usuaris.

Recordo quan no teníem mòbil, i quedàvem un dissabte a les 16h. Tots arribàvem a l'hora, o sabíem que ningú ens esperaria, sabíem ser adequats, acurats, respectuosos. Sabíem el que significava quedar amb algú.

Actualment, i sobretot pels missatges instantanis o els whatsapps, ho hem perdut, això. No sabem què significa sortir de casa sense esperar el missatge que et dirà que, com sempre, la persona amb la que has quedat, arriba tard. 

Fa temps que lluito perquè aquesta guerra canviï, però sembla que és un mal costum massa arrelada. Així doncs, només cal deixar d'escoltar el mòbil, posar-lo en mode avió, i que qui no sigui capaç d'arribar a l'hora a la que ha quedat, es quedi a casa.