Dilluns al sol

Una lleugera brisa, soroll de fons, Lantana i els seus petits crits que tant ens agraden, aquell concert en el que tres noies semblaven més que amigues ara ja farà un any,...(dos, potser?)
 

Dilluns: migranya. Ja feia tres dies, no venia d'un dia més. 

Anatomia de Grey, un correu i una trucada. Importància? Relativa.  Les dues primeres, potser una mica, la darrera, no tant. Expectatives del dia: altes. Realitat: dia perdut.

Al fons del passadís es pot veure com tots caminen, entren en aquella església tan pròxima i gratuïta que s'observa des de la finestra. Les fulles dels arbres es mouen. Cada cop és més fosc a fora.

Al passadís dos homes es van intercalant, baixant i pujant, semblen tan poc avorrits com jo en aquesta situació. Em trec les ulleres per a deixar-los de veure, quina sort això de la miopia i l'astigmatisme. Veus de fons. Per què tothom parla?... i records,... El darrer que tinc, al Poblenou. A la banda lletja del Poblenou, òbviament (ja semblo dels que es queixen de l'Eixample i parlen de la part maca i la lletja, no cal desvetllar-ne més secrets, em temo). Avui m'ha vingut molts cops al cap el tornar novament al Poblenou. M'hagués agradat retornar a aquesta part lletja, potser. No n'estic segura, però estic molt preparada. Tot seria més fàcil així. Sis anys amunt, sis anys buits. Te n'hagués regalat molts, si hagués estat decisió meva.

Sales tant o més buides com les del Poblenou. En un lloc es parla de lo bons que eren, en l'altra se'ls especifica què han de prendre per a que no es parli bé d'ells en breus instants, o què han de fer, o com...les dues cares de la "realitat". T'esperaran demà, n'estic segura, en ambdues bandes, tot i que sigui fictíciament.

Cerco en els records, i com esperava, no en trobo, perquè mai n'hi van haver en el teu cas. 

I de nou, coincidències, o realitat?