Humans...

 Et segueixen de lluny, t'observen. Sense saber-ho sempre hi són presents. 

 

Farà ja dos anys que vas acabar la carrera, i tot i així sempre hi ha algú, que encara que no te n'adonis segueix lluitant més per a tu que tu mateix. Aquella persona que vetlla perquè tot segueixi un rumb o altre fent que vagis sentint que realment serveixes una miqueta.

De la seva mà, altres persones, fins i tot, desconegudes per ella, o conegudes cegament i vergonyosament, les quals dia rere dia et repeteixen que vals i serveixes, tot i la teva reticència pròpia com a persona.

I acompanyant-la, sense fer-ho molta gent, aquella gent que encara pensa en tu de tant en tant. Tant com tu penses en ells, òbviament.

Els oblidats es van perdre, per sort. Mai més van tornar, ni tornaran. No us espero.

Futur incert amb gent molt a prop.